El privilegiat indret on s'ubica Calafou és una bonica gorja del riu Anoia, que ja des de la remota prehistòria ha estat apreciada pels nostres avantpassats més llunyans.
Tot i que l'actual raça humana ( Homo Sapiens Sapiens) diuen que no va arribar al continent europeu fins fa 40.000 anys, 15.ooo anys abans, cap el 55.000 A.C. els homes de Neardental ja habitaven l'abric Romaní de Capellades, 2 Km riu amunt de Calafou. Així doncs, podem afirmar que abans de que cap dels nostres ancestres sortís de les valls de l'actual Etiòpia per conquerir tot el planeta, els nostres cosins homínids ja trepitjaven els mateixos còdols que conformen la llera fluvial que banya els peus de l'actual colònia ecoindustrial.
Fent un salt d'uns quants milenis, passarem al 1.200 D.C. on sembla que va començar l'aprofitament de la força hidràulica de l'Anoia amb l'instalació d'un molí fariner. L'aigua canalitzada movia una sínia que estava connectada a una pedra rodona de grans dimensions, anomenada roda de molí. Aquesta girava recolzada sobre el costat aplanat i damunt una enclusa també de pedra allisada. Entre les superfícies en fricció s'hi introduïa el gra a moldre i d'entre les dues roques apareixia la farina ( De qualsevol cereal que cultivessin: Blat, ordi, civada,...)
Un cop superat el 1.500, la invenció de la impremta feu augmentar la demanda de paper per imprimir llibres i en Calafou hi hagueren canvis per adaptar-se a les noves demandes del mercat. Transformaren el molí en paperer i ara era un gegantí martell el que la força del riu movia. Amb ell, aconseguien transformar parracs de roba vella ( un residu) en pasta de fibres vegetals. aquesta pasta aquosa era tamisada, premsada i assecada per fabricar fulls de paper artesanals.
Cap el 1850 hi tornen a haver-hi canvis i damunt el canal dels antics molins instalen una industria tèxtil i una colònia pels treballadors. El fet de tenir als proletaris vivint al costat de llur medi de producció i en habitatges propietat del burgés, era una tàctica que resultava extraordinariament rendible a l'amo. Com si fos un petit senyor feudal, disposava el sou que pagava als seus assalariats i posava els preus de lloguer, els del menjar que venien en la botiga de queviures, etc. El sistema estava molt ben muntat per maximitzar l'explotació laboral i el control social de la massa obrera.
Però el pas del temps canviava les consciències i sobre el 1960 la gent marxava de la colònia en cerca de noves oportunitats, bé a vallbona, bé a altres ciutats més grans i industrialitzades. Les naus, però, seguien aixoplugant empreses i la força del riu movia ara la turbina de l'actual hidroelèctrica. Fins que en 2004, un incendi cremà el que llavors era una fàbrica de pintures, accelerant el procés d'abandonament general del recinte.
Calafou va passar més d'un lustre deteriorant-se acceleradament, fins una esplèndida tarda de l'any passat que el "senyor" Benanci Oller signà un contracte de lloguer amb dret a compra amb la cooperativa d'habitatges Masos pel decreixement. Des de llavors, un petit però decidit grup de pioneres i pioners, han recolonitzat la colònia, amb l'ecologia per bandera i l'horitzontalitat en la presa de decisions impregnant les noves activitats productives. Amb la voluntat de ser punta de llança dels moviments socials i exemple de com poden ésser les coses en el postcapitalisme que s'augura en tots els horitzons, la bona gent que habita de nou la colònia sembla tenir un futur farcit de reptes a superar. Però curulls amb la il·lusió que dona estar fabricant una societat alternativa i autosuficient, oberta al món i a llurs ciutadans conscienciats de la necessitat de canvis radicals del model de vida consumista al que ens han abocat, el projecte avança lent perquè vol arribar molt lluny.
I vet a qui un gat, vet a qui un gos, aquest conte ja s'ha fos.
I vet a qui un gos, vet a qui un gat, aquest conte s'ha acabat.